BARENYS, UNA VIL·LA DE PRODUCCIÓ VINÀRIA

La vil·la de Barenys, situada a l'actual municipi de Salou, va ser utilitzada entre els segles I a.C i I d.C. És una vil·la força particular tot i que només se n'ha conservat la zona productiva, els que anomenarien pars rustica, de la pars urbana o vivenda no se n'ha trobat res. La seva peculiaritat recau en el fet que en base a les restes arqueològiques s'ha pogut detectar tot el procés de producció del vi, inclòs el de la producció d'àmfores vinàries (tema importantíssim i que es tocarà més endavant).

La producció i la exportació del vi de la Tarraconensis va del s. I a.C al III d.C. i està molt ben documentat per escriptors romans com Plini i Marcial; ens diuen bàsicament que són vins d'alta qualitat i que es consumeixen arreu de l'Imperi.

Aquest procés productiu comença amb la plantació de les vinyes, doncs bé, es van trobar conservats els alveus o socs on plantaven les vinyes. Es van poder detectar ja que gràcies als textos de Plini a la seva "Història Natural", sabem pas per pas com es plantava la vinya; es feien retalls d’uns 80-120 cm i al seu interior, als extrems s’hi plantaven un parell de peus de vinya.

El procés continuava amb la recollida i premsa del raïm, sabem que això es feia a la mateixa vil·la gràcies a que se n'ha conservat el torcular o premsa. En el cas de Barenys és d'una mida mitjana, el qual ens indica una producció de vi local o regional. La premsa era de palanca, ho sabem per les restes dels contrapesos, i estaria composta d'una biga amb punt de suport unit a un mur, des de l’altre extrem es faria la força manual mitjançant un cabestrant de fusta; l’estructura de pedra on estaria la premsa es conserva a nivell de fonamentació. Anirien premsant el raïm, i el most que en resultaria aniria a parar als lacus o dipòsits dels quals encara es conserva,en un estat immillorable, l'opus signinum per impermeabilitzar-lo.

Un cop acumulat el most, cal convertir-lo en vi, i aquest procés es duu a terme a la cella vinària, espai non el most era emmagatzemat en recipients de ceràmica anomenats dolia, eren gairebé esfèrics i es cobrien amb tapadores normalment de fusta. Podien arribar a contenir fins a 1300 litres de vi. La cella vinària conservada a Barenys era un gran espai de 18x30m rodejat per un mur, el qual segurament quedaria a la intempèrie. Per això podem imaginar-nos que el procés de curació del vi no s'assemblaria en absolut al que es fa avui en dia, amb un control exhaustiu de temperatura, llum i humitat. Els dolia estarien col·locats amb la base enterrada per sota del nivell del paviment. En aquesta cella hi hauria capacitat per uns 25 dolia.

Una vegada tenim el vi, només en queda vendre'l, i per això eren necessàries àmfores per transportar-lo. En el cas de Barenys les àmfores no es compraven a un productor extern sinó que es manufacturaven a la pròpia vil·la, i aquesta és la gran peculiaritat del jaciment, les restes de l'obrador de ceràmica i del forn. L'obrador era un gran edifici de dos plantes amb tot de columnes de pedra i fusta al mig que aguantaven el pis superior.

El que es fa en aquest obrador són bàsicament les àmfores (Dressel 2-4) que s'utilitzaran per transportar el vi que produeix la vil·la. També s'emmagatzemaran, segurament al pis superior, una vegada ja cuites al forn. També es feien altres productes de ceràmica com: tegules, ceràmica comuna o pondus (pesos de teler).

El fet que a Barenys s'estiguin manufacturant àmfores ens ajuda a veure un moment concret de la història, ja que a partir de finals del segle I o inicis del segle II, les àmfores es produiran a l'Àfrica, i d'allà s'exportaran per tot l'Imperi. Serà més barat que fer-les a cada regió de l'Imperi! I hem de recordar que Roma acabarà sent un gran món globalitzat al voltant del Mare Nostrum, aquest en seria un exemple.

El forn, annex a l'obrador, es podria considear el "tresor" de la vil·la, ja que està en un estat de conservació espectacular. És circular, de 3,5m diàmetre, i s'hi poden distingir les diferents parts:

I. Cambra de foc: lloc on s'encén el foc de manera constant.

II. Graella: força gruixuda i amb forats perquè s'escapi l'escalfor a la cambra de cocció.

III. Cambra de cocció: allà on es col·loquen les àmfores per coure.

IV. Volta de coberta: feta amb totxanes de tovot, es desfeia a cada cocció i es tornava a refer cada vegada. Era més fàcil per poder posar les àmfores.

V. Boca o praefurnium: també feta de tovot i oberta. Serveix per alimentar el foc amb llenya. Davant hi havia un petit recinte fet en tàpia que és on els operaris es posaven per anar posant llenya a la cambra de foc.

Al forn s'hi han trobat restes de ceràmica amb marques de producció (algunes amb el nom del productor, o per quantificar la producció i fiscalitzar el producte).

En qualsevol vil·la romana molt important l'aigua, i a Barenys es conserven diversos canals i pous i també una bassa on es recollien les aigües pluvials. Aquesta bassa, però, va quedar en desús cap al final de la vida útil de la vil·la, i es va acabar utilitzant com a abocador, és per això pel que durant les excavacions arqueològiques es van trobar eines agrícoles de ferro (gairebé iguals a les actuals) i restes de ceràmica trencada. El més interessant que es va trobar va ser un fragment de tegula plana amb una marca força interessant; el nom de POMPEI segellat dins d'una cartel·la rectangular; no podem assegurar que aquestes tegules es fessin a la vil·la, però es la primera vegada que aquest nomen es relaciona amb materials de construcció. El nomen Pompeius està relacionat amb Pompeu Magne (s. II-I aC), gran polític i militar romà, que algú utilitzés el seu nom indica que eren indígenes que li prestaven serveis, o bé descendents d'antics clients de la família. Fins aquest moment aquest nomen no havia estat relacionat amb la producció ceràmica.

ESPECTACLES TEATRALS...ELS MÉS GRECS

Després dels ludi circenses i els ludi gladiatorii, el teatre (ludi scaenici) era l’altra diversió dels romans. Realment el teatre no deixava de ser un joc on es barrejaven la música, la dansa i l’expressió de les situacions mitjançant gestos i moviments; d’aquí el nom de pantomimes i mims (de fet eren els únics espectacles on estava permès que actuessin les dones, que contribuïen sense pudor a l’obscenitat dels espectacles, i que estaven en molts casos equiparades a les prostitutes). Es tocaven tots els temes (comèdies i tragèdies), però els preferits pel públic van ser sobretot els eròtics.

Els jocs s’oferien com a part d’un festival, i durant la República van tenir gran difusió, però durant l’Imperi comencen a canviar, i ja no són de caire tant clàssic, dramàtic, pompós i solemne, sinó una pantomima on la trama s’estenia pel gest i la dansa i no per la paraula, formant-se a partir d’aleshores la tradició del caricato.

En el cas de Tarraco, abans de l’inici dels jocs es feien unes processons que començaven al Fòrum i acabaven en el Teatre, lloc en el qual es reunia la població i es celebraven els espectacles escènics (ludi scaenici), danses i representacions teatrals que acostumaven a acompanyar les principals cerimònies religioses.

Cal assenyalar que cada any, els nous edils i duumvirs tenien l’obligació, per separat, de pagar tres i quatre dies, respectivament, de celebracions d’aquesta mena, complementades o substituïdes per lluites de gladiadors i curses de carros.


És important assenyalar que en el moment en que el cristianisme es converteix en religió oficial de l'imperi un dels primers espectacles que quedaran suprimits i prohibits seràn els ludi scaenici, sobretot pel fet de que hi participaven dones i la visió que se'n tenia d'aquestes. 

EL MOSAIC DELS PEIXOS. CAMINAR SOBRE UN AQUARI

Aquest mosaic es va trobar l'any 1955 prop del nucli urbà de La Pineda, a Vilaseca. El mosaic era el paviment d'una habitació, i junt amb d'altres cambres al voltant d'un pati porticat formava part d'una vil·la romana.
Aquest mosaic tenia unes mides originals de 6.25m de llargada per 4.50m d'amplada, però part del cantó superior va ser malmesa per plantacions de vinya d'època històrica. Durant gairebé 20 anys va restar al terra de l'habitació on es va trobar però al 1970 va ser aixecat i traslladat al Museu Arqueològic de Tarragona.
S'hi troben representats 47 animals marins, sobretot peixos però també crustacis.

Així, les espècies són: el calamar, la sípia, el pop, el llamàntol, el peix agulla prima, el besuc, l'espet, el xucla, el llobarro, el llenguado, la morena, la oblada, el pagell ver, el roger i el dofí, entre d'altres.

Totes elles eren espècies per al consum, és a dir, que es menjaven.

Evidentment, no totes les famílies es podien permetre aquests aliments. Només aquells amb un alt poder adquisitiu tenien el privilegi de provar aquests fruits del mar. És el luxe sobre luxe.

UN DIA A L'AMFITEATRE... VENATIONES, MUNERA I MOLT MÉS!

A l'igual que els jocs de circ, els de l'amfiteatre també eren públic i gratuïts, i de fet són els únics característics dels romans (tant les curses com el teatre ho agafen dels grecs). Encara que semblen ser d’origen etrusc, els romans el van adaptar molt aviat els ludi gladiatorii.

El primer amfiteatre de pedra fou construït per August, tot i que la graderia seguia sent de fusta; l’any 64 es va cremar, i Vespasià ho va aprofitar per construir el Coliseu. En època republicana els espectacles ja constitueixen el principal mitjà per guanyar-se el favor del poble (Suetoni ja explica com els espectacles són una forma extraordinària de propaganda política). Durant l’Imperi, l’emperador tractarà de provar l’origen troià del poble romà i de la família imperial, i amb els jocs defensarà i exaltarà el seu prestigi; es propagarà la propaganda al màxim.

La paraula munera, que significa ofrena, devia el nom al seu origen, ja que aquests espectacles van començar realitzant-se en els funerals (diferenciant-se de les curses de carros i dels jocs escènics, que sempre van ser de caire lúdic); es creu que es tractava d’apaivagar als morts mitjançant la ofrena de la sang innocent dels combatents. Cap al segle II a.C van perdre el seu caràcter religiós, es van secularitzar, i van passar a ser un espectacle més, amb l’única finalitat de divertir al públic i van començar a realitzar-se als amfiteatres. Entre ells cal distingir entre les lluites de gladiadors, munera, i les lluites conta animals, venatores.  

A partir del s.I, i sobretot a partir d’època Flàvia, es va anar imposant, fins a generalitzar-se, la fórmula del manus legitimum, per la qual l’espectacle quedava dividit en tres parts: pel matí les venationes, al migdia lluites menors i execucions capitals, i a la tarda les munera.  Poc a poc va anar creixent l’esplendor dels combats i la lluita cada cop més sagnant, pel qual eren necessaris una gran quantitat de recursos humans, animalístics i materials, cada vegada més espectaculars i exòtics.

Aquest jocs sempre van estar sotmesos a una reglamentació estricta i molt controlats per l'emperador, es regulava des del número d’espectacles que es podien fer al llarg de l’any fins el nombre de parelles que podien combatre en cada un d’ells; cal dir també que tot l'espectacle estava controlat per jutges (com mostra el mosaic inferior). Per l’elevat preu que suposaven aquests jocs, eren molt més escassos que els del circ o el teatre.

Els jocs començaven una vegada l’emperador (o l’organitzador) ja estava assegut, i aquest quan l’amfiteatre ja estava ple. A continuació desfilaven els gladiadors, donant una volta a l’arena i saludant-lo; acte seguit es sortejaven les parelles i es revisaven les armes. En les munera o lluites de gladiadors es combatia per parelles o en formacions i amb diverses armes, sempre amb un resultat sagnant.

Els gladiadors eren esclaus, criminals condemnats, presoners de guerra, homes incapaços de pagar els seus deutes econòmics o fins i tot reclutes voluntaris. La pena que conduïa a la condemna gladiatoria solia ser l’homicidi, tot i que en moments de manca de gladiadors es podia fer per penes menors. La condemna no implicava necessariament la pena de mort, ja que el vençut podia ser indultat per la multitud. Pel que fa als esclaus gladiadors, moltes vegades també formaven part del cos de guàrdia o escorta del seu senyor, el qual podia llogar-los, cedir-los o vendre’ls.

Els gladiadors es formaven en escoles, en entrar-hi s’hi juraven una sèrie de principis: “fer-se fuetejar, cremar, apunyalar, i morir a la lluita amb somrient indiferència si no guanyaven”. Seguien un entrenament sistemàtic i dirigit per instructors professionalitzats. Cal dir que l’ofici de gladiador podia arribar a ser ben considerat en alguns sectors de la població, ja que els més experts aconseguien molts beneficis i fama, i fins i tot es convertien en una mena d’herois populars. 

Pel que fa a les venationes o lluites amb animals, al principi es feien al circ o al forum, però en construir-se els primers amfiteatres es van començar a dur a terme en aquestes instal·lacions. Hi havia dos tipus d’homes que realitzaven aquest espectacles, els venatores, que rebien un salari i anaven armats amb un escut, i els bestiarii, que eren esclaus, bandits o presoners i que anaven armats amb un ganivet. Entre els venatores hi havien els sagitarii (que duien fletxes) i els taurarii (que a cavall o a peu s’enfrontaven a bous). 

Pel que fa a les execucions capitals públiques es podien fer de diverses maneres, cal dir que l’originalitat dels romans en aquest aspecte no tenia límits. una de les més comunes per exemple era la damnatio ad baestias (com la representada al mosaic inferior).

En alguns amfiteatres grans (com al Coliseu), es van realitzar naumchias o batalles navals, inundant l’arena de l’amfiteatre,  en altres llocs on la situació presentava condicions favorables per a l’espectacle aquàtic no calia inundar l’edifici. La primera naumachia que es coneix va ser amb August  l’any 2 a.C, on es va representar la Batalla de Salamina al barri del Trastevere al costat del Tíber.

Aquests tipus de jocs van desaparèixer en temps de Constantí (s.IV), ja que aquesta manera de diversió sagnant i de tortura ja no estava tant ben vista.

L'ÚLTIM DIA DE FRUCTUÓS, D' AUGURI I D'EULOGI

Durant l'imperi de Valerià i Galié, el 17 de les kalendas de febrer de l'any 259 (16 de gener) van ser apressats el primer bisbe de Tarraco, Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, sent acusats de no  retre culte als déus romans i en especial a l'Emperador (el culte imperial era un dels més importants en aquest moment de la història de Roma, i el fet que els cristians el rebutgessin suposava un fort problema polític).

Van passar sis dies apressats, i el dia 12 de les kalendas de febrer (21 de gener) van ser jutjats i condemnats a morir cremats vius a l'arena de l'amfiteatre. Aquella mateixa nit, quan ja tothom havia marxat de l’amfiteatre, molts dels cristians de la ciutat van anar a recollir les relíquies del que seria considerat sant i del qual en perduraria la seva història al llarg dels segles.

És per això que al segle VI, ja en època visigoda, es va construir una basílica al centre de l’amfiteatre (al mateix punt on deien que havien mort els màrtirs). Aquest fet ens indica com al llarg dels segles havia perdurat el culte al Sant a la ciutat de Tarragona, i com des que la religió oficial de l'Imperi va ser el cristianisme (amb l'Edicte de Tesalònica l'any 380), els edificis d'oci romans com l'amfiteatre, van deixar de ser utilitzats i van quedar abandonats.La basílica es va utilitzar fins aproximadament l'entrada dels musulmans al s.VIII.

Va ser al s.XII quan en el mateix espai es va construir un segon Temple, romànic, en aquest cas dedicat a la Mare de Déu del Miracle.

17 ANYS DE 'PUERITIA'

Els romans eren molt supersticiosos, com ho demostra el seu culte; se servien d'amulets i fórmules màgiques per conjurar els déus i esperits o demanar una bona salut. Per això els nens i nenes slien dur un amulet anomenat bulla, que era una petita càpsula penjada al coll que contenia filacteris o paraules màgiques. Els nois duien la bulla fins a l'edat viril i les noies fins que es casaven.

No ens ha de sorprendre que els nens romans fossin com els d'avui dia. Quan disfrutaven del seu temps lliure pintaven les parets de dibuixos (aquí sorgeix el nom de graphiti) o jugaven pels carrers a la caça, a fet i a amagar, es barallaven entre ells i tenien joguines semblants a les d'ara (o com a mínim semblants a les que hi havia abans del boom de les playstation, xbox o wii). Algunes d'aquestes joguines s'han trobat a les tombes infantils com al petit aixovar que acompanyaria al nen/a a la seva vida d'ultramon, com ara nines articulades (com la Nina d'Ivori de Tarraco), càrcols, carros petits, baldufes, pilotes, daus (anomenats tesserae), figuretes de plom, tabes (o talus), etc.

PANEM ET CIRCENSES

Les carreres de carros eren sens dubte la manifestació esportiva més popular a Roma, en totes les festivitats es celebrava alguna carrera i durant l’Imperi van ser tan nombroses que abastaven pràcticament la meitat de l'any. El seu origen es remunta a l'època de Ròmul encara que rep influències dels etruscos en els seus primers moments i dels grecs posteriorment.

Les curses de carros van desfermar a Roma més passió que les lluites a l’amfiteatre (munera gladiatorio), arribant fins i tot a produir divisions partidistes entre els assistents. Avui dia relacionem els espectacles circenses amb les curses de carros, però en realitat constaven de moltes i diverses actuacions, succeint les exhibicions hípiques barrejades amb acrobàcies, curses d'atletes, o les curses de dos (bigae), tres (trigae), quatre (quadrigae) o més cavalls (de vegades es arribaven a ajuntar en un mateix tir fins a deu cavalls, decemiuges), tot això amb una entrada espectacular precedida pel so de les trompetes.

A la spina es podia veure com les figures que la decoraven eren baixades una a una, generalment ous de pedra o estatuetes de dofins, segons se succeïen les voltes (podem recordar les famoses  imatges de carreres de quadrigae de la pel·lícula Ben- Hur).

Les carreres començaven amb el llançament d'un mocador blanc (mappa), gest realitzat per l'organitzador de l'esdeveniment, cònsol o magistrat, personatge vestit de manera ostentosa, i sota ell, a l’arena, els carros estaven ordenats segons els havia tocat en un sorteig previ. Es completaven set voltes, després de les quals, el guanyador rebia l'aclamació del públic i compensacions econòmiques per part del organitzador a més del premi simbòlic de la corona de llorer.

Cada un dels equips eren anomenats factio, ben diferenciats per un color, el blanc de la factio albata, el verd de la factio prasina, el blau de la factio veneta i el vermell de la factio russata. Durant la República hi havia només dos factio, la russata i la albata. Al començament del segle I s'hi afegeix la factio prasina i la factio veneta i a la fi del segle III, els "blancs" es van unir als "verds", i els "vermells" als "blaus", encara que no van deixar d'existir a l’arena.

Això ajudava al públic a identificar el seu equip i fer apostes a l’auriga vencedor. Cada factio estava composta pels conductors dels carros (aurigae molt ben pagats), mossos de quadra, ensinistradors (doctors i magistri), veterinaris (medicina), reparadors (sarcinatores), guarnimenters (sellarii) , guardes de quadra (conditor), palafreners (succonditores), i encarregats de refrescar amb aigua els eixos dels carros i els cavalls (sparsiores), així com els iubilatores, els seguidors que amb els seus crits animaven a la seva quadra i als seus carros seguint-los a peu o a cavall.

A l'inici de la cursa el soroll era increïble ja que com més dificultat més gran era l'expectació. Els circs eren relativament estrets així que quan la factio girava es podien produir xocs entre ells o contra les columnes. Una cursa neta era avorrida i un auriga arriscat es convertia en un ídol de masses. Els aurigae anaven de peu sobre els carros armats amb el seu fust, vestits amb una túnica curta subjecta al cos amb corretges, la tela de la túnica era del color de la factio a la qual pertanyia, el cap estava protegit per un casc i portaven un petit ganivet. L'equí fonamental era el de l'esquerra (funalis), enganxat a la part externa del carro per mitjà d'una corda (funis) perquè en donar la volta a la meta, fes una corba molt tancada, guanyés temps i el carro no bolqués. Era bastant fàcil bolcar el carro, xocar contra la spina o contra un altre atleta, el que en l'argot es deia "naufragar"(naufragium). En cas que naufragués l'auriga tallava les regnes amb un ganivet ja que moltes vegades anaven lligades al cinturó per a no ser arrossegat pels cavalls i el carro.

La victòria es decidia en els últims metres, quan el públic embogia donant suport al seu factio. Fins i tot hi havia certa correspondència cromàtica amb les classes socials. Els partidaris de la factio veneta es reclutaven entre els membres de l'aristocràcia mentre els de la factio prasina eren gent d'estrat més humil. L'esperit partidista va arribar a provocar enfrontaments entre els espectadors, arribant-se a produir baralles pròpies d'ultres.