BARENYS, UNA VIL·LA DE PRODUCCIÓ VINÀRIA

La vil·la de Barenys, situada a l'actual municipi de Salou, va ser utilitzada entre els segles I a.C i I d.C. És una vil·la força particular tot i que només se n'ha conservat la zona productiva, els que anomenarien pars rustica, de la pars urbana o vivenda no se n'ha trobat res. La seva peculiaritat recau en el fet que en base a les restes arqueològiques s'ha pogut detectar tot el procés de producció del vi, inclòs el de la producció d'àmfores vinàries (tema importantíssim i que es tocarà més endavant).

La producció i la exportació del vi de la Tarraconensis va del s. I a.C al III d.C. i està molt ben documentat per escriptors romans com Plini i Marcial; ens diuen bàsicament que són vins d'alta qualitat i que es consumeixen arreu de l'Imperi.

Aquest procés productiu comença amb la plantació de les vinyes, doncs bé, es van trobar conservats els alveus o socs on plantaven les vinyes. Es van poder detectar ja que gràcies als textos de Plini a la seva "Història Natural", sabem pas per pas com es plantava la vinya; es feien retalls d’uns 80-120 cm i al seu interior, als extrems s’hi plantaven un parell de peus de vinya.

El procés continuava amb la recollida i premsa del raïm, sabem que això es feia a la mateixa vil·la gràcies a que se n'ha conservat el torcular o premsa. En el cas de Barenys és d'una mida mitjana, el qual ens indica una producció de vi local o regional. La premsa era de palanca, ho sabem per les restes dels contrapesos, i estaria composta d'una biga amb punt de suport unit a un mur, des de l’altre extrem es faria la força manual mitjançant un cabestrant de fusta; l’estructura de pedra on estaria la premsa es conserva a nivell de fonamentació. Anirien premsant el raïm, i el most que en resultaria aniria a parar als lacus o dipòsits dels quals encara es conserva,en un estat immillorable, l'opus signinum per impermeabilitzar-lo.

Un cop acumulat el most, cal convertir-lo en vi, i aquest procés es duu a terme a la cella vinària, espai non el most era emmagatzemat en recipients de ceràmica anomenats dolia, eren gairebé esfèrics i es cobrien amb tapadores normalment de fusta. Podien arribar a contenir fins a 1300 litres de vi. La cella vinària conservada a Barenys era un gran espai de 18x30m rodejat per un mur, el qual segurament quedaria a la intempèrie. Per això podem imaginar-nos que el procés de curació del vi no s'assemblaria en absolut al que es fa avui en dia, amb un control exhaustiu de temperatura, llum i humitat. Els dolia estarien col·locats amb la base enterrada per sota del nivell del paviment. En aquesta cella hi hauria capacitat per uns 25 dolia.

Una vegada tenim el vi, només en queda vendre'l, i per això eren necessàries àmfores per transportar-lo. En el cas de Barenys les àmfores no es compraven a un productor extern sinó que es manufacturaven a la pròpia vil·la, i aquesta és la gran peculiaritat del jaciment, les restes de l'obrador de ceràmica i del forn. L'obrador era un gran edifici de dos plantes amb tot de columnes de pedra i fusta al mig que aguantaven el pis superior.

El que es fa en aquest obrador són bàsicament les àmfores (Dressel 2-4) que s'utilitzaran per transportar el vi que produeix la vil·la. També s'emmagatzemaran, segurament al pis superior, una vegada ja cuites al forn. També es feien altres productes de ceràmica com: tegules, ceràmica comuna o pondus (pesos de teler).

El fet que a Barenys s'estiguin manufacturant àmfores ens ajuda a veure un moment concret de la història, ja que a partir de finals del segle I o inicis del segle II, les àmfores es produiran a l'Àfrica, i d'allà s'exportaran per tot l'Imperi. Serà més barat que fer-les a cada regió de l'Imperi! I hem de recordar que Roma acabarà sent un gran món globalitzat al voltant del Mare Nostrum, aquest en seria un exemple.

El forn, annex a l'obrador, es podria considear el "tresor" de la vil·la, ja que està en un estat de conservació espectacular. És circular, de 3,5m diàmetre, i s'hi poden distingir les diferents parts:

I. Cambra de foc: lloc on s'encén el foc de manera constant.

II. Graella: força gruixuda i amb forats perquè s'escapi l'escalfor a la cambra de cocció.

III. Cambra de cocció: allà on es col·loquen les àmfores per coure.

IV. Volta de coberta: feta amb totxanes de tovot, es desfeia a cada cocció i es tornava a refer cada vegada. Era més fàcil per poder posar les àmfores.

V. Boca o praefurnium: també feta de tovot i oberta. Serveix per alimentar el foc amb llenya. Davant hi havia un petit recinte fet en tàpia que és on els operaris es posaven per anar posant llenya a la cambra de foc.

Al forn s'hi han trobat restes de ceràmica amb marques de producció (algunes amb el nom del productor, o per quantificar la producció i fiscalitzar el producte).

En qualsevol vil·la romana molt important l'aigua, i a Barenys es conserven diversos canals i pous i també una bassa on es recollien les aigües pluvials. Aquesta bassa, però, va quedar en desús cap al final de la vida útil de la vil·la, i es va acabar utilitzant com a abocador, és per això pel que durant les excavacions arqueològiques es van trobar eines agrícoles de ferro (gairebé iguals a les actuals) i restes de ceràmica trencada. El més interessant que es va trobar va ser un fragment de tegula plana amb una marca força interessant; el nom de POMPEI segellat dins d'una cartel·la rectangular; no podem assegurar que aquestes tegules es fessin a la vil·la, però es la primera vegada que aquest nomen es relaciona amb materials de construcció. El nomen Pompeius està relacionat amb Pompeu Magne (s. II-I aC), gran polític i militar romà, que algú utilitzés el seu nom indica que eren indígenes que li prestaven serveis, o bé descendents d'antics clients de la família. Fins aquest moment aquest nomen no havia estat relacionat amb la producció ceràmica.

EL PRIMER EDIFICI D'OCI DE TARRACO PELS LUDI SCAENICI.

El teatre de Tarraco es construeix en època d’August quan la monumentalització de la ciutat precisà d'un espai per a nous usos d’oci, que no li podia faltar sent capital de la Tarraconensis. L’existència de pendent natural, la proximitat a la zona portuària, al fòrum colonial (i a la seva nova Basílica jurídica) feien d’aquest lloc el més apropiat per a situar l’edifici, sobre les restes de construccions anteriors relacionades amb el port.

La construcció del teatre també s’ha de relacionar amb la reforma del fòrum de la colònia d’aquesta mateixa època i la clara voluntat escenogràfica del conjunt, un teatre-fòrum que quedava articulat en dues altures que dominaven l’entrada de la ciutat per via marítima.

L’edifici en sí tenia una estructura senzilla, la construcció de les graderies era combinada, part sobre el pendent natural i la resta amb subconstruccions que inclouen, com a mínim, una volta de sustentació i una crypta de circulació anular que distribuïa els espectadors.

La seva part externa segurament estava articulada mitjançant terrasses, i com és habitual, la decoració arquitectònica de la scaenaefrons estava feta amb pedra local estucada, tot i que l’estatuària d’època Julio-Clàudia que decorava el teatre sí que era de marbre.

En època Flàvia (s.II), com també passa en altres edificis hispans, es va fer una reforma posterior de la scaenaefrons que va marmoritzar tot el conjunt ( és important assenyalar que el comerç del marbre estava controlat per l’emperador, i aquestes marmoritzacions destaquen la importància dins l’imperi de la ciutat). Les excavacions, tanmateix, han demostrat que cap al final d’aquell segle, coincidint amb la crisi política de l’època severiana, deixaren de netejar-se els desguassos del teatre, la qual cosa ens indica un abandonament de l’edifici.

Ja en el s. III, el sector monumental annex va ser ocupat per nous edificis. Els murs d’aquestes construccions estan realitzats amb materials reaprofitats procedents del saqueig de l’entorn. Al s. III, potser afectat per algun incendi, el teatre ja no jugava un paper important en la societat de Tarraco i la seva restauració va ser rebutjada. Heliogàbal faria restaurar l'Amfiteatre en la mateixa època, això ens demostra com que la societat ja tenia noves aficions.

Les estructures conservades en l'actualitat, pertanyen únicament a les primeres cinc grades entorn de l'orchestra o hemicicle central semicircular. Es distingeixen dues de les tres escales radials que permetien l’accés a les places i dividien la graderia en diferents sectors en què la població seia segons un rigorós ordre censatari: l'ordo decurionum en el centre de l'orchestra, seguint a les primeres grades pels cavallers (ordo equestre) i després per la plebs.

L’accés a l'orchestra es realitzava per dos passadissos radials, a ambdós costats de l’escena, que no s’han conservat. L’escena (pulpitum o proscaenium) era una plataforma elevada sobre un podi decorat amb exedres i folrat de plaques de marbre. Es poden veure encara els forats destinats a suportar els pals del teló (auleum), amb un sistema de politges invers als actuals.

Darrera de l’escenari s’alçava un gran mur (scaenae frons), l’altura del qual era la mateixa que la de la graderia. Actualment només en resta la seva fonamentació, però hem d’imaginar-nos una façana de tres pisos ricament decorada amb ordres de columnes superposades formant nínxols i exedres en els quals es situaven nombroses estàtues representant déus i successius personatges del panteó imperial. En el mur s’obrien tres portes (valvae) que permetien la sortida dels actors. A aquest gran mur decorat i les seves successives restauracions pertanyen els elements arquitectònics emmagatzemats en el Museu Arqueològic: capitells corintis de diferents mides, cornises, frisos i dos fragments de la inscripció dedicatòria amb els títols imperials incomplets.

Al costat del Teatre es dissenyà un gran espai enjardinat, que permetria l’entrada i la sortida plàcides dels espectadors privilegiats que seien a l’orchestra i a les primeres grades. Construït a la vegada que el Teatre, aquest espai tenia inclòs un nimfeu situat en el centre d’un llarg mur cec, decorat amb pilastres, que folrava el desnivell del turó. L’aigua del nimfeu anava a parar a un enorme estany central de quasi 4 m de profunditat, amb fonts situades en els extrems.

Vista des de mar del Port, el Teatre amb el Nimfeu i el Forum Colonial de Tarraco al s.II

Malauradament el teatre de Tarraco es troba, en un molt mal estat de conservació; de l’edifici es va conservar la seva cavea pràcticament intacta fins a principis del segle XX, però amb la construcció de dues fàbriques de manera successiva es van arrasar pràcticament totes les restes. El que en va quedar no es va poder recuperar fins a finals dels anys 70 gràcies a la pressió ciutadana, que va evitar l’edificació d’un bloc de pisos.

LES VILLAE I EL COMPLEX RESIDENCIAL DE CENTCELLES

Les villae eren establiments rurals ubicats al territori d'influència de la ciutat més propera. Estaven dotats d'un nivell de sumptuositat i riquesa molt per damunt del que era habitual dins la ciutat. Les villae de Tarraco eren encara més luxoses que en altres sectors de la costa catalana.

Aquests establiments compartien una doble funcionalitat: d'una banda tenien una funció agrícola, ja que des d'elles es controlaven grans superfícies de conreu, i d'altra una funció residencial, ja que no deixaven de ser residències de famílies benestants.
Les villae van anar evolucionant seguint els esquemes arquitectònics i decoratius que es desenvolupaven a Itàlia. Les condicions geogràfiques i climàtiques dels voltants de l'ager de Tarragona i la vitalitat i la importància de la ciutat de Tarraco, van propiciar una ocupació important del territori fora muralles, sobretot des de finals del segle II aC fins a mitjans del segle III dC.

Algunes d'aquestes villae de l'entorn de Tarragona són: Els Munts (foto superior), El Moro, Parets Delgades, El Cogoll, Els Antigons, Mas d'En Bosc, La Llosa, La Pineda (veure Mosaic dels Peixos, a Vida, Mort, Otivm et Negotivm) i Centcelles.

La vil·la de Centcelles (il·lustracions inferiors) es troba entre l'actual nucli urbà de Constantí i el riu Francolí. La vil·la romana que coneixem per les restes que han perdurat es va construïr a l'època imperial, entre els segles I i II dC. Però abans d'aquesta construcció ja hi havia un petit establiment rural que va aprofitar el potencial agrícola d'aquesta zona propera al Francolí.














Al s. IV dC es va reconstruir donant pas a una nova vil·la caracteritzada per la monumentalitat de la part residencial. D'aquesta època son les restes que actualment es poden visitar i admirar. Sobre totes elles destaca la sala de la cúpula, en el cos central.

La cúpula està revestida amb un mosaic que presenta tres franges horitzontals i un gran medalló central. Per sota de la cúpula, les parets estàn decorades amb pintures murals que representen diferents escenes.

El mosaic de la franja inferior representa una cacera. El primer que es veu només entrar per la porta és un grup de caçadors amb un personatge principal que se separa una mica del grup. La cacera es desenvolupa a banda i banda de la porta, al voltant de tota la cúpula, mentre que sobre la porta es representa la vil·la.

A la franja intermèdia es representen diversos passatges de l'Antic i del Nou Testament. El Bon Pastor es troba directament per sobre del grup de caçadors de la franja inferior.

A la franja superior del mosaic es troben representats quatre panells amb diverses escenes presidides per personatges entronitzats i separats entre ells per les estacions de l'any. 

Al medalló central superior només es distingeixen dues cares, ja que malauradament l'estat de conservació no és gaire bo.

Sota el subsòl de la sala es va trobar una cripta. Això, juntament amb la sumptuositat del lloc i el topònim del poble de Constantí, van fer pensar als investigadors alemanys que van estudiar la vil·la en un primer moment, que aquesta havia estat el mausoleu de Constant, fill de l'emperador Constantí el Gran. Però posteriorment s'ha qüestionat la funcionalitat funerària i sobretot la relació de l'hipotètic mausoleu amb la família imperial.
Actualment la vil·la de Centcelles s'entèn com la residència d'un destacat personatge de la jerarquia eclesiàstica o civil, tot i que les interpretacions encara no són definitives.

Al llarg de la història, Centcelles ha estat reutilitzada continuament. Primer es va transformar en església durant els segles XII-XIV; posteriorment, a partir del s. XV i fins a mitjans del s. XIX, en ermita sota l'advocació de Sant Bertomeu; i més tard en masia fins a mitjans del s. XX.
A partir de 1959 i fins el 1978 es van realitzar excavacions i restauracions dirigides per Helmut Schlunk i Theodor Hauschild, de l'Institut Arqueològic Alemany de Madrid (DAI).
A finals dels anys setanta es va cedir el monument a l'Estat Espanyol i les competències a la Generalitat de Catalunya. Va ser adscrit al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona l'any 2000.

LUDI GLADIATORII ET ALTER

L'amfiteatre de Tarraco va ser l'últim edifici d'oci construït a la ciutat, al segle II, i estava molt relacionat, al igual que el circ, amb el Culte Imperial i el Concilium Provinciae. Cal destacar que la construcció d'aquest edifici fou finançada pel flamen de la província, el principal càrrec sacerdotal del culte a l'emperador. A principis del s. III, durant l'imperi d'Heliogàbal, es dugueren a terme una sèrie de reformes a l'amfiteatre.

Es tracta d'un edifici el·líptic aixecat en un espai que prèviament havia estat una àrea funerària. Es va erigir al costat del mar, i aprofitant la vessant del turó de la ciutat per retallar, en part, les grades a la roca; la resta de la graderia de l'edifici es va edificar sobre voltes d'opus caementicum (formigó) i d'opus quadratum (carreus de pedra).

lluita de gladiadors a l' anfiteatre de Tarragona

.

Tenia una capacitat aproximada per a uns 14.000 espectadors, que es distribuïen segons un rigorós ordre social: els ciutadans més il·lustres s'asseien a les grades inferiors (imma cauea), la resta de la graderia (media i summa cauea) era ocupada per la resta de la població, de més a menys importància social, estrangers, i finalment els esclaus. A la façana de mar, al centre de la graderia, es pot observar la gran tribuna on hi seia la presidència dels jocs, que podien ser els magistrats, el governador provincial o el flamen. 

 
Entre l'arena i la cauea es trobava el mur perimetral de protecció o podium, i els dos grans accessos a l'arena: la Porta Triumphalis, que permetia l'entrada solemne dels gladiadors, i la Porta Libitinaria, que donava la sortida als caiguts en el combat.

Al centre de l'arena encara avui dia es pot veure clarament les fosses, on s'hi guardaven les feres i on s'hi esperaven els gladiadors i condemnats a mort abans de sortir a escena. Aquestes  fosses no estaven habilitades per a les representacions de batalles navals (naumachia), però si que hi havien muntacàrregues que, en base a un sistema de politges i contrapesos accionats per torns, elevaven les gàbies de les feres, els gladiadors i tots els elements escenogràfics utilitzats durant l'espectacle. En aquestes fosses també s'ha localitzat un espai de culte: a l'extrem nord de la fossa transversal es va descobrir una capella (sacellum) amb una pintura al fresc dedicada a la deessa Nèmesi, protectora dels gladiadors.

Al centre de l'arena, ocupant part d'aquestes fosses trobem dos edificis superposats que no formaven part de l'antic edifici romà: una basílica visigoda del s. VI dedicada a Sant Fructuós (de color lila al plànol) i una esglèsia romànica del s. XII dedicada a la Mare de Déu del Miracle, a sobre de l'anterior (de color groc al plànol).

Vistes de Església de la Mare de Déu del Miracle i de l'Amfiteatre al 1890 

FORVM COLONIAE. L'AJUNTAMENT DE L'ÈPOCA I TAMBÉ EL MERCAT

Com totes les ciutats romanes, a Tarraco hi havia gran una plaça porticada que servia de centre de la vida urbana i entorn a la qual s'hi situaven els principals edificis religiosos, polítics i administratius de caire local; en el cas de Tarraco era el Forvm Coloniae.

Aquest recinte es va construir cap a l'any 100 a.C, i es troba completament inserit dins l'entramat urbà de la ciutat. Aquest forum s'emplaçava dins una petita elevació que el posicionava preeminentment a la badia portuària de la ciutat (per sobre de l'antiga ciutadella ibèrica, ja romanitzada en aquell  moment), a més també era proper a la via de comunicació entre el port i la part alta de la ciutat, i d'igual manera a la via periurbana que conduïa cap al riu Francolí i a les planúries agrícoles de l'interior.

Del forum es conserva part del Temple Capitolí, dedicat a la triada formada per Júpiter, Juno i Minerva. La part conservada es limita als fonaments de formigó romà (opus caementicum) alternats amb carreus de la part posterior del temple, que quedava tancada per un mur.

També es conserva part de la Basílica Jurídica (l'edifici millor conservat i aixecat en època d'August), un edifici de tres naus amb una renglera de dotze locals petits, possiblement de caire comercial, afegits al costat nord. L'edifici estava flanquejat per un porticat corinti de 14 columnes de longitud i 4 d'amplada; la  nau central era més alta que les laterals, la qual cosa afavoria a la il·luminació de l'edifici. Al  mig dels locals comercials o tabernae hi havia una gran sala, presidida per una gran escultura de l'emperador, anomenada Aedes Augusti, on es reunia el tribunal de justícia. la façana meridional de l'edifici donava a una gran plaça oberta que es va afegir al primitiu recinte d'època republicana.

Tant l'interior de la basílica com el seu entorn estava ple d’estàtues que resumien la història de la ciutat en base als seus "grans homes".

Aspecte del fòrum local al s. II

 

LUDI CIRCENSES

El circ de Tarraco fou construït a finals del s. I, durant el govern de Domicià, i culminà la transformació urbanística propiciada per la construcció de la seu del Conciliun Prouinciae, formant part d’aquesta megaestructura del recinte provincial, a la terrassa inferior de l’acròpoli. Cal destacar que els seus espectacles estaven íntimament lligats a les reunions del Conciliun Prouinciae, tant a nivell urbanístic com funcional:

La tribuna (pulvinar) del circ constituïa un element d’unió escenogràfica i simètrica amb la via central de la Plaça de Representació (al Fòrum Provincial) i amb les escales de connexió amb el recinte de culte i com no, amb la façana del Temple d’August. En aquesta tribuna seien les autoritats de la ciutat que presidien els jocs  i també en ella finalitzaven les cerimònies que s’hi realitzaven.

Aquesta unió arquitectònica anava lligada a la processó que es feia abans de començar els jocs. Es baixava des del Temple d'August, a la terrassa superior, passant pel centre de la Plaça de Representació del Forum Provincial, a la segona terrassa, fins arribar al Circ. Aquesta manera de fer no és única de Tarraco sino que està estretament lligada a la que es feia a Roma: baixant des del Capitoli, passant pel Forum i fins arribar al Circ Màxim. 

L’edifici es va adossar a una de les ramificacions de la Via Augusta (que avui correspon a la Rambla Vella de la ciutat), i la seva llargada anava de banda a banda de la muralla republicana, tancant el trànsit entre la ciutat residencial i el recinte que formava part de la capitalitat imperial. Aquesta façana meridional constava de 57 arcades d’uns 7 metres d’alçada que donaven a la Via Augusta. A la part occidental, al mig de la capçalera, sabem que s’hi trobava l’anomenada Porta Triumphalis, que permetia la sortida a l’exterior de la ciutat. Al costat oposat a la capçalera es trobaven les carceres o entrades dels carros a l’arena. 
  

  

L’edifici mesurava aproximadament 325 metres de llarg per 110 i 115 d’ample; es creu que tindria una capacitat d’entre 25.000 i 30.000 espectadors, distribuïts a les cavea segons la seva classe social; els jocs eren públics i gratuïts, però òbviament rics i pobres no s’asseien junts. Segurament, el circ va tenir més capacitat que la població que tenia la ciutat en el moment de la seva construcció, però cal tenir en compte que Tarraco rebia molts visitants, i els jocs també eren gratuïts per a ells. L’arena feia uns 290 metres de llargària per uns 67-77 metres d’amplada, i estava dividida per un ampli mur anomenat spina, decorat amb elements arquitectònics i escultòrics, que incloïen el comptador amb set dofins de bronze.

 
El sistema de construcció utilitzat va ser l'argamassa encofrada (opus caementicium) per a les cimentacions i les voltes que sostenien les grades i permetien l'accés i la circulació; de grans carreus (opus quadratum) per al podium i la façana. Les parets de suport quedaven recobertes amb petits carreus o pedres irregulars.

El circ de Tarraco es va mantenir en ús fins a la segona meitat del segle V, tot i que es possible que se seguís utilitzant fins el segle VII, ja sota dominació visigoda.

TARRACO SCIPIONVM OPVS

És l'any 218 aC. En el context de la Segona Guerra Púnica les tropes del cartaginès Aníbal just han atacat per sorpresa la vall del riu Po i s'apropen a la frontera de Roma. L'estratègia romana: les legions del general Gneu Escipió entren a la Península Ibèrica per Empúries (ciutat aliada de Roma) per acabar fundant un campament militar dalt d'un turó i al costat de la ciutat ibèrica de Kesse. L'objectiu: aturar el suministrament de soldats i aliments que arriben des de Cartago Nova al nord d'Itàlia, on es troba l'exèrcit cartaginès.

Passats els dotze anys de guerra, al 206 aC, els romans aconsegueixen el control del Mediterrani i s'estableixen definitivament a la zona per començar la romanització de la Península Ibèrica. El primer que cal és fortificar l'assentament, ja que en un primer moment els indígenes no es poden considerar aliats.

La construcció de la muralla es va realitzar en dues fases.

Primera fase: aixecada entorn a l'any 200 aC. mesurava uns 4 m. d'amplada per 6 m. d'alçada. Les parets estaven fetes de grans pedres irregulars, megàlits (opus siliceum), més un farciment intern de terra i pedres. D'ella s'han conservat tres torres: la Torre de Minerva, la Torre del Cabiscol i la Torre de l'Arquebisbe. Se suposa que hi havia una quarta torre sota el Fortí Negre. Cada torre tenia una cambra interior amb espitlleres per al tir, però totes elles han estat molt modificades al llarg del temps (sobretot la Torre de l'Arquebisbe). 

Segona fase: es va ampliar la muralla fins al port i al llarg del temps va ser objecte de reparacions i reformes. Es conserven petites portes d'accès pels vianants (posterulae). És una muralla de més envergadura, amb uns 12 m. d'alçada per uns 6 m. d'amplada. Té una base de dos files de megàlits i la resta de l'alçat està fet amb dos murs de carreus encoixinats (opus quadratum), reomplerts amb maons de tovot. Molts d'aquests carreus tenen marques dels picapedrers, algunes d'elles lletres de l'alfabet íber. També s'han conservat vestigis de les quatre rampes que permetrien l'accés superior al pas de ronda. Aquestes s'han conservat com un mur paral·lel, com es pot observar a la Baixada del Roser, a la Plaça de l'Escorxador, als soterranis del MNAT i de la Casa Canals.

L'ampliació del recinte emmurallat donà peu a la progressiva consolidació de Tarraco. Es va definir una xarxa viària hipodàmica intramurs amb carrers de 6 m. d'amplada i illes urbanes (insulae). També es va traçar el gran col·lector d'aigües residuals de la ciutat. Un gran eix longitudinal nord- sud (Kardo Maximus) unia el port amb l'interior de la ciutat, i un altre eix transversal (Decumanus Maximus) travessava la ciutat d'est a oest.

La conservació de la muralla era competència d'un càrrec públic anomenat praefectus murorum.